Restauració de la Sala Hipòstila i el banc del Park Güell

En el Park Güell, el trencadís és un dels materials d'acabat fonamentals i sens dubte el més emblemàtic. Però el material amb què es realitza, la terra cuita esmaltada, és inadequat per anar a la intempèrie. El vernís tradicional de plom és transparent i pot acolorir-se amb òxids de metalls. Aquesta transparència fa que, per aconseguir un color viu, que destaqui per damunt del vermell de l'argila, sigui necessari, primer, recobrir-la amb una terra blanca anomenada engalba. El procés de cocció a baixa temperatura no aconsegueix fusionar l'engalba i l'argila vermella. Quan el vernís es deteriora, hi penetra l'aigua i l'engalba es desprèn amb molta facilitat i apareix la cara nua de la terra vermella. En el cas del trencadís, aquest problema s'accentua ja que, en tallar les peces, es trenca la continuïtat del vernís i per tant, la protecció.

Darrerament, també s'ha notat l'efecte de la contaminació, especialment el de la pluja àcida, que ha accelerat aquest procés. La degradació de la rajola de terra cuita esmaltada és especialment greu per a l'arquitectura modernista i, juntament amb la corrosió dels fleixos embeguts en morter de calç, constitueix la seva principal causa de degradació. D'aquesta manera, els dos elements que van permetre l'esplendor d'aquest període de l'arquitectura, la policromia de la rajola i l'atreviment de les formes que permet el ferro dins la ceràmica, són la font més important de deteriorament. I aquest és un procés irreversible que requereix solucions difícils i complexes.

En aquesta primera fase, s'ha intervingut en el recobriment de les voltes i les columnes de la Sala Hipòstila i de tot el banc perimetral. En l'un lloc i en l'altre, els desperfectes eren similars, però tant la seva intensitat com la dificultat que tenia la restauració eren molt diferents. Per començar, la Sala Hipòstila, tot i ser un espai exterior, està més protegit i, per tant, els efectes de la intempèrie són menors. Això va fer que el seu estat de conservació fos millor. Per una altra banda, el recobriment és fonamentalment blanc, malgrat l'efecte de mosaic que produeixen les diverses tonalitats, i els episodis de color es limiten els grans rosetons de Jujol. L'escassa presència del color ha simplificat el procés de reposició.

Les restauracions anteriors, que sovint han estat una font de distorsió de l'original, van ser poc nombroses. Bàsicament, es concentraven en reparacions puntuals del trencadís a les llindes. En les fotografies, es pot comprovar la mala qualitat d'aquests treballs. Altres actuacions similars que uniformen la varietat de tons del blanc, es troben encara en l'aplacat dels murs de l'escala principal en la zona on no s'ha intervingut.

Pel que fa al banc, els problemes es repetien a major escala. La situació exposada, amb unes cares que es presenten a ple sol i unes altres a l'ombra i, per tant, amb diferències de temperatura importants, l'efecte del glaç, de la contaminació, i també del vandalisme, van fer que la major part del trencadís perdés la seva capa d'esmalt.

També era notable l'efecte pertorbador de les reparacions anteriors. Parts molt grans del trencadís del banc, especialment en les zones més castigades, eren producte d'antigues restauracions fetes sense cap rigor històric. Aquestes actuacions s'aprecien fàcilment en les fotografies fetes abans de la intervenció actual. Concretament, pel que fa a les peces d'acabat del respatller i de la ronyonera, es poden identificar els dos models de substitució que corresponen a dues etapes diferents: una en la qual es col.loquen peces de colors uniformes -blanc, verd i blau- i una altra en la qual la substitució es fa amb peces de ceràmica d'Esparreguera -amb fons groc i diversos tipus de taques verdes. En tots dos casos, les peces tenen les juntes perpendiculars a la directriu i no en bisell, com en les peces originals. També s'havien substituït moltes rajoles blanques a la base del banc, tot i que a causa del seu color era més difícil d'apreciar.

Un dels primers treballs duts a terme durant la restauració va consistir a identificar i documentar les peces de rajola. Es van determinar les diverses intervencions, a partir del tipus de rajola que es va emprar, de fabricació manual o mecànica, el tipus de vernís i d'engalba, el tipus de suport, i també per la manera de col.locar-les i el material de fixació. A més a més es va fer un minuciós aixecament fotogràfic dels elements policromats. En el cas del banc es va fotografiar per davant i per darrera, en tota la seva longitud, fent-ne una fotografia cada cinquanta centímetres.